Escolti doctor, ja no estic encantat d’haver-me conegut. És greu?
Què vols dir exactament, Andrew? Fa tretze anys que fem teràpia, ja saps que fer servir les paraules correctes és clau per activar el procés de guarició.
D’acord. Vull dir que estic massa fart de tenir gent que em faci la pilota. No suporto els escoltapets ni els fans. No puc més. Em ve maldecap cada vegada que m’entra al mòbil la notificació d’algun d’aquests emojis: 💋, 💘, 💕, 😍 o 😘, i també una mica 👏. No puc més. No, no i no. Aquesta sobredosi d’amor digital a totes hores em supera. Em sento linxat de piloteig. Enyoro els 😡 o els 🙈.
Ho sé, Andrew, ho sé…
No sé si ho sap prou, Dr. MacCigarel·lo. Busqui per internet, que segur que trobarà algun article sobre com el linxament digital per amor genera molta frustració. Jo vaig googlejar l’altre dia i en vaig veure un parell. És desesperant: tot el dia m’estan rient les gràcies. Dia i nit. És molt dur.
Bé, entesos… Aquest és el moment present, el punt actual. Recorda, Andrew, “el moment de poder es troba en el moment present”... Fa tretze anys que intento inculcar-te aquest plantejament, a raó de tres sessions setmanals (a 150 euros la sessió) però sembla que no n’aprens. Perquè el moment present esclati en la transformació que desitges, cal que retrocedim enrere en el temps.
Una altra vegada? Fa tretze anys que fem el mateix!
Però avui ho farem sense hipnosi, no per res: se m’ha esborrat la música de fons que tenia a l’iphone. Així que, respira profundament, fes quatre visualitzacions acrobàtiques amb tots dos ulls en vertical, com sempre fem…. I notaràs que una ombra de pau t’acarona el nus del coll… La notes?
Sí…
Molt bé, Andrew… Retrocedim des del moment present. Què et va passar fa catorze anys en un rodalies cap a Perpinyà?
Que vaig conèixer en Marcus?
Sí, en efecte. I qui és en Marcus Butterfly?
En Marcus és qui em va dur a la fama. Un manager d’estrelles de xarxes socials. Havia fet triomfar -això deia ell- la Dulceida i l’Ibai Llanos, i em va dir que si em posava a les seves mans la meva vida canviaria. Recordo que aleshores tenia un Instagram on hi penjava les meves excursions amb bicicleta de muntanya i les fotografies de les postres de diumenge de la iaia Maria. Un perfil ben cuidat, però sense pretensions. En Marcus, però, em va fer pensar fora de la capsa…
Notes ara la meva veu hipnòtica a l’alçada del melic?
La noto… Com sempre, un plom de veu,...
Prosseguim. Per què es va fixar en tu, un noi de comarques, en Marcus Butterfly?
Perquè cantava amb la guitarra, a l’espai entre vagó i vagó, prop de la sortida del lavabo del tren.
Vas ser tu qui va decidir mantenir una conversa amb en Marcus?
Sí.
Autoresponsabilització, Andrew, auto-responsa-bi-lit-za-ció… Recorda que l’important és reconèixer les decisions del passat, per poder guarir el present. I recorda: “el moment del poder es troba en el moment present…”
Sí, em sona...
I què et va proposar, en Marcus?
Em va dir que amb aquella veu que tenia jo -no parlo de la teva veu de plom ara- em faria una estrella. Que el meu talent no podia quedar limitat a l’audiència d’un vagó de rodalies. Que jo podia volar. Que tindria fama, i que la fama em portaria lluny, a trens que ni hauria gosat somiar. Que a la vida hi havia més trens que els de rodalies: el tren del glamour, el tren de les estrelles, el tren de les celebritats… en Marcus va seguir xerrant i xerrant, i tampoc vaig acabar d’entendre-ho tot. Només em va quedar clar que si volia un bitllet per a qualsevol d’aquests trens de somnis, era ell el qui venia els bitllets.
O sigui, que en Marcus era simultàniament un revisor de tren i un maquinista cap a l’èxit: no t’adones, Andrew, que en aquell moment estaves desdoblant erròniament el teu interlocutor en dues personalitats incompatibles? Un revisor sempre et demana el bitllet, i et posa multa si no el tens, mentre que el maquinista et porta al destí sense mirar ni com et dius ni d’on vens. Si et pregunta on vas, és el revisor, i si no, és el maquinista. Només té clar cap a on vas. Andrew, allà vas errar.
No m’estàs ajudant gens. Has d’entendre que en Marcus sabia embolicar el seu discurs de molt bones paraules, i jo hi vaig caure de quatre grapes.
I et va fer famós. Notes ara la meva veu a la punta del dit gros?
Sí, i m’emprenya bastant. Puc explicar-te el que m’amoina o em tindràs amb la conyeta de la veu molta més estona?
Ja hi arribarem, com el tren que vas voler agafar en un rampell d’autoresponsabilització… Recorda que sempre que vens fem tres sessions seguides, de 150 euros cadascuna…
Deu vegades 150 és el que em paguen les marques per 2 segons de publicitat en el meu perfil d’Instagram.
Sí, però no et desviïs, que ara ja hem arribat al dit gros… Segons el xi del Tao, el dit gros és la portalada d’entrada a l’enteniment…. Tolera si us plau aquestes petites pessigolletes...
Vols deixar de tocar-me el peu, pesat? Que m’aixeco i pleguem. I no torno més, entesos? Sóc jo el que l’altre dia et vaig esborrar la pista de l’iphone que em feia entrar en mareig. A veure, només vull dir-te que estic fart que la gent em segueixi en tot el que faig perquè en realitat no m’hi reconec en gairebé res del que publico. He passat d’estar encantat d’haver conegut molta gent, a estar encantat d’haver-me conegut de tant famós que sóc, i ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, em sembla que no sé ni qui sóc ni amb qui parlo: a les xarxes la gent està encantada amb un personatge que no sóc jo, i que jo no suporto, però el pitjor de tot és que la gent pensa que jo sóc jo. I jo no vull ser jo. És a dir, que pensen el jo real és el jo digital. Pero en realitat el jo real no suporta el jo digital. A mi aquell home creat pel Marcus Butterfly em cau fatal! És tan fastigosament talentós! No sé si m’explico: la gent m’estima per un jo equivocat.
Veig que avui no podrem fer la sessió d’hipnosi, que tant m’agrada… I no t’agrada gens, que la gent t’estimi tant? Has fet moltes coses perquè la gent t’estimi, Andrew: vas deixar el teu país, vas deixar-te de dir Andreu Casals, et vas passar dos anys a Londres depurant l’accent britànic, vas entrar a l’Acadèmia d’Art Dramàtic, vas guanyar tres realities shows…
El meu èxit, tret de la meva veu, és un producte prefabricat. I la gent m’estima per la gran mentida en la qual m’he convertit.
i quin problema hi ha? Jo, sense anar més lluny, faig veure que sóc el coach personal de l’Alice Wright, que la conec des de l’institut… Mentir una miqueta és bo per guanyar una mica de notorietat, Andrew!
Doncs la meva notorietat és com un decorat de pel·lícula de l’Oest. Els meus fans s’estimen un jo digital, un jo producte, però no sé si algú estimarà mai el jo real. I el pitjor és que tinc al jo real molt controlat per contracte: no puc conduir a les nits, no puc anar de copes, no puc mostrar-me a qualsevol lloc, haig d’anar amb molta cura amb els paparazzis, qualsevol relació ha de ser validada pel mànager per veure si la potencial parella té potencial també a xarxes… I l’única noia que m’agradava de veritat, la Maria Antònia de ca l’Isidro de Sant Iscle, es va negar a sotmetre’s al càsting del meu manager i em va deixar plantat al Covent Garden! Tant de sacrifici no se’l mereix, el meu ego influencer.
Que estàs gelós del teu àlter ego digital?
Sí, la veritat és que m’està robant més del que li dono. Fa setmanes que faig de tot per carregar-me’l. I el problema és que cada vegada que intento destruir la seva reputació, els fans em segueixen amb encara més passió. L’altre dia vaig pujar una foto de jo mateix posant-me el dit al nas, i vaig aconseguir crear un trending topic amb el hashtag #mocmining. I alguns són tant brètols que fins i tot m’agraïen la meva visió de futur: educant les noves generacions per la carestia d’aliments davant el canvi climàtic. Cada vegada que trobo alguna manera d’assassinar el meu ego digital, l’encimbellen cap al pedestal de la notorietat empescant-se no sé quantes metàfores profètiques… Embellint els meus gestos matussers! Que no veuen que el que vull ser és un cutre, com el meu germà Miquel? No sé com dir-los que facin el favor d’insultar-me una miqueta, per caritat. Estic per pagar-me un exèrcit de trolls per a què em destrossi.
Què vols, exactament? Recorda: “el moment de poder…
Es troba en el MOMENT present! Calla!! Deixa de repetir mantres i escolta’m! Vull que em deixin de seguir!! Però no ho aconsegueixo. Després del dit al nas em vaig gravar tirant-me un pet, i ho van fer servir els Backstreet Brothers per a un fons de rap! Li diuen l’autotune del moment. Estic desesperat. A la botiga d’esports ja fan servir aquest so per passar de torn. És una bogeria... Ajudi’m a acabar amb aquest farsant amb què m’he convertit!
Com vols que t’ajudi? Crec que si vols perdre seguidors, estàs anant per bon camí. Has d’insistir en aquesta tendència a ensenyar les misèries, i ja veuràs que dóna fruit. La gent no vol adorar les persones normals, amb defectes. Ensenya més els defectes i veuràs que les estadístiques de seguiment cauen com les accions d’una companyia de fotografies de paper.
Doncs fa setmanes que vaig en aquesta línia i no funciona. Un dia, només de llevar-me, en vaig fer una foto treient la llengua amb l’habitació completament desordenada… Doncs saps en què es va convertir, la imatge? En un “reflex de la manca de sentit vital que tenen tots els millenials”. La premsa va decretar que “Andrew Morton havia superat el crit de Munch”… El llengot expressava la ràbia existencial de tants adolescents del món occidental que es neguen a tractar-se l’acné, a conformar-se al sistema.
Mira, Andrew, no sé què dir-te. Segurament això teu no té remei. Ah, i per cert, he gravat un fragment d’aquesta conversa d’avui per al meu perfil de Tik Tok… Et difuminaré la cara amb una aplicació, però és clar… Tothom sabrà que ets tu! I això em donarà likes! Likes i visites! Ja saps que tenir-te com a client només m’ha portat coses bones…
Comments
No posts