El veig una mica alterat, avui, Dr. MacCigal·lero. De què vol parlar? Vol un crèdit? ve a revisar el seu saldo que segurament estarà justet justet com és habitual? Vol que li vengui un televisor? Un iphone? Ja sap que ara a les caixes fem de tot..
No m’interessa res d’això, el que vinc és a queixar-me de vostè.
De mi?
Sí, senyora Carme Tresserres: vinc a reclamar de part seva, per a mi i per a tots els clients d’aquesta oficina, que ens dediqui un tracte asèptic, fred i maquinal. Ho exigeixo.
M’està dient que vol que actuï com la resta dels meus companys?
Això mateix. Res de pietat. Ni bon dia ni com em veu o em deixa de veure. Asèpsia. Fredor. Impenetrabilitat. Que el client senti que fa nosa. I ni mocador per eixugar els plors ni caramels per fer fàcil empassar-se les condicions de la hipoteca.
No es preocupi doctor, que això té solució. Només ha d’anar a l’aplicació de CapsaBànkia i faci una valoració molt positiva dels meus serveis, i així aconseguirà que el Sistema em promocioni a una altra oficina. Ja sap que els bancs no volen que els empleats agafin carinyo amb els clients.
No, no, no li vull pas cap mal. Simplement exigeixo que vostè es comporti de manera robòtica, com la resta dels seus companys, sempre, estigui en l’oficina que estigui.
Ser robòtica és el contrari del que prediquem en aquesta entitat. Com vostè deu saber, aquí tenim un lema, ben visible al cartell de l'aparador i ben clar: “Parlem?”. Què vol que faci, si no?
Faci com tothom. De petit em deien que la publicitat era mentida. No cal que s’ho agafi tant a la valenta. Tothom sap que els anuncis són frases benintencionades per ensucrar el que realment fan.
A veure, els anuncis fan una mica el que fa vostè: treure el complex de culpa dels accionistes. Ells no trepitgen les oficines, es limiten a seguir els dividends i la cotització. Si pensen que tractem bé la gent, dormen més tranquils.
La que no hauria de dormir tranquil·la és vostè! Miri, fa vint anys que sóc client d’aquesta entitat, i la veritat és que mai, abans de conèixer-la a vostè, m’havia trobat amb un tracte tan descarat com el seu: personalitzat, amable, atent, amb la mirada als ulls… Quin fàstic!
Bé, no sé si el que pretèn és que m’enfadi. Miri, no ho faré, per la senzilla raó que tant vostè com jo cobrem per escoltar els problemes de la gent. A vostè la gent se li seu al divan i els hi fa totes aquelles coses de la hipnosi i el run run al dit gros del peu. Ben enredats els té. Aquí la gent ve a plorar que no té diners per pagar la hipoteca. Fet i fet, el final és el mateix: tant vostè com jo acabem la conversa amb més quartos dels que teníem en començar. Hi ha només una diferència: que vostè amb la psicoanàlisi treu el complex de culpa als clients, i jo amb el crèdit els li’n carrego als clients i els hi trec als accionistes. És el que en diem transferència de risc. Què menys que ser amable després de deixar-los respatllats, no troba?
Justament és aquesta la meva queixa, senyora Tresserras. Vostè NO S’HAURIA D’ESCOLTAR NINGÚ! Vostè, senyora Carme, com a molt hauria de limitar-se a ser només una miqueta més humana que les veus automatitzades que atenen les trucades telefòniques de l’entitat. “Si vol parlar del seu crèdit, premi 3…”. Hauria de ser una mena d’holograma que respira i fa veure que sap en què podria consistir una relació humana. Però no! Des de que vostè treballa just al costat de la meva consulta, que perdo clients. Competència deslleial.
Competència deslleial, diu? Miri que m’emprenyaré, eh? A veure, com sé que vostè està degudament preparat per escoltar i ajudar els pacients? Tots els que estem en aquest món ens hem de dedicar fer-lo més humà, ja sigui des d’una caixa o darrere un mostrador. Ara que hi penso: l’altre dia vaig veure per xarxes a l’Andrew Casals, aquell que té més de 2 milions de seguidors, traient la llengua i fent cara de pomes agres. Quin gran missatge sobre la deshumanització de la societat! Li vaig posar tot d’emoticones boniques, com 😍😍 i 🙌🙌, que és el que es mereix després de tanta profunditat filosòfica. La seva actitud venint aquí a CapsaBànkia és ben bé allò que denuncia aquest gurú del moment com és el doctor -aquest sí que ho és de dr.- Andrew Casals. Vol deshumanitzar-me? No hi estic disposada.
Tingui pietat de mi, dona. Sigui més inhumana, que jo m’haig de guanyar les garrofes d’alguna manera.
Miri, fem-ho fàcil. jo no sé deixar de ser pragmàtica i humanitzada. Em nego a deshumanitzar-me, però se m’acut que potser el problema està en la publicitat que posem fora. Potser hauríem de canviar-la. Si vol puc tramitar una queixa pel lema “Parlem?”. Li sembla bé?
Sí, efectivament. Digui que un client es queixa i que reclama que es canvïi.
I quin lema hi posaria?
“No en parlem més”?
Em fa el pes. Anotat.
Efectivament, la culpa és de la publicitat. Vostè, senyora Carme, no té la culpa dels meus problemes. Perdoni.
No m’ha de demanar perdó. Sóc jo que li haig de donar les gràcies per la confiança, Dr. MacCigalero. M’ha tret el complex de culpa que m’estava començant a crear. Gràcies de debò.
A disposar.
Quant li dec per la consulta?
No res, senyora Tresseres. Si vol que li sigui franc, després de parlar amb vostè em començo a trobar molt, però que molt millor.