Bona tarda, Vicenç, en què el podem ajudar? Ja em va dir el Dr. MacCigal·lero que em vindria a veure, perquè vol sol·licitar finançament a CapsaBànkia per a un nou projecte professional. És així? Serà un plaer escoltar-lo.
Gràcies, Sra. Carme Tresserras. Abans de començar, però, li prego que les càmeres de d’aquesta oficina enregistrin aquesta visita i que se’m faciliti una còpia en acabat.
Bé, no acostumem a gravar les entrevistes. Però vol que demani que ho facin?
Efectivament.
Vaja, si a vostè li fa il·lusió...
Miri, gravar els moments insubstancials de la vida és el core business del meu futur. Per això estic aquí. Vostè em reconeix, oi? Vaig entrar al reality la illa dels Famosos amb l’Andrew Casals, recorda?
mmm… no és que sigui un dels programes preferits, encara que li haig de confessar que entrava d’amagatotis al YouTube a veure els resums de tant en tant. Però ara que el veig… sí, s’assembla al paio que va guanyar, que era, com li ho diria, i no se m’ofengui si us plau, una mica…
… una mica què?
no, no, deixem-ho estar que no voldria ser maleducada…
digui, dona, digui el que ja sé que està pensant. Una mica inútil, inculte, impresentable, maleducat… Vaig per bon camí?
I mediocre a més no poder. I brut. Un desastre de tio, vaja.
Ohh! m’encanta sentir això! Així m’agrada! Jo era imbècil de cap a peus. Això vaig ser!
Bé, ja veig que vostè també ho reconeix. No trobo que l’avergonyeixi, tant de ridícul...
M’enorgulleix, més aviat! Precisament són aquestes les “qualitats” que em van fer guanyar el reality. A l’Andrew el van expulsar a la segona setmana. Era un concursant amb grans inconvenients: era guapo, carismàtic i amb talent. I tenir talent, en aquests moments, Sra. Tresserras, és una maledicció.
Quin sentit del ridícul té vostè?
Bàsicament econòmic. Tinc sentit econòmic. El ridícul està molt cotitzat. I en vull més. Vull muntar la meva pròpia start-up ridicul-driven.
M’ho pot explicar?
Miri, no tornaré a entrar a un reality fins d’aquí un mes. Però estic content, perquè m’han cridat per participar a Potichef, la versió gore del Masterchef. Ho penso petar. I l’start-up ha d’estar llesta abans. Per cert, la càmera m’està enfocant bé, oi? Tinc ganes de remenar-me el nas i que se’m vegi en primer pla.
I els diners exactament per a què els vol?
Vull posar-me un sistema de càmeres a casa meva per gravar-me4 les 24h i retransmetre la meva mediocritat les 24 hores del dia. Els meus seguidors de la Illa tenen ganes de més. I de pas vaig fent xup-xup les setmanes abans del Potichef.
I vol dir que això funcionarà? no valdria la pena transmetre coses interessants i continguts intel·ligents?
Interessants, diu? Intel·ligents? veig que no té cap mena d’olfacte pels negocis, Sra. Tresserras. Miri, jo vaig ser alumne del col·legi Garbinyol i em van educar en la cultura de l’esforç. I el que es porta ara és esforçar-se per fer el carallot de la manera més original possible!
Em temo que no el segueixo…
Sí, miri, el que realment ven, avui en dia, és comprovar que a l’altra banda de la pantalla hi ha un paio més imbècil que el que s’ho està mirant. No sap el plaer que provoca, sentir-se superior als altres! Per això triomfen tant, els realities! I jo estic disposat a explotar aquesta supèrbia col·lectiva sense sortir de casa…. Els meus seguidors estan disposats a seguir-me si segueixo fent el potiner d’una manera cada vegada més matussera. Ells, quan em veuen, no troben cap motiu per envejar-me, i això els hi genera un plaer indescriptible. Els cracks d’avui en dia són els que aconsegueixen ser tan mediocres, que ningú es veu en cor d’admirar-los. Són uns neutralitzadors de l’enveja! No sap pas el que la gent està diposada a pagar per veure un carallot fracassant en tots els sentits, d’una manera ronyosa.
No sap pas el que la gent està diposada a pagar per veure un carallot fracassant en tots els sentits, d’una manera ronyosa.
Hi ha gent per a tot, ja es veu.
És un nou filó de negocis, que exploten els oceans de la no-enveja. Negoci de l’enveja: vaig amb un bon cotxe, em tindran enveja i voldran tenir el meu cotxe. Passen una mala estona i a sobre s’han de gastar diners. Negoci de la no-enveja: . em veuen fer l’idiota d’una manera professional, passen una bona estona i l’accés VIP als meus continguts és més barat que un cotxe d’alta gama. Comercialitzo el pitjor de mi mateix. Ja sap la dita: del porc tot s’aprofita. Ho veu?
Vostè, Vicenç, el que vol és, doncs, diners per comprar càmeres, o diners per muntar una empresa? perquè si és per muntar una empresa, m’haurà de donar el nom, ni que sigui provisional, i li obrirem un compte corrent professional.
Té raó, sí, vull un compte d’empresa. Dubto entre Mediocrigram, Mediocrify o Stupidify.
Mmm… no m’acaben de convencer, perdoni que li digui. Els trobo massa intel·ligents. No podria ser més matusset amb el nom, posats a fer el préssec? Un nom més cutre encara, no el pot trobar?
De l’estil Cutrify?
Potser algun que vagi al nucli de la proposta de valor. Algun lema com ara: “Sempre Hi ha Algú Més Estúpid que tu”. I com a nom, l’acrònim: SHAME.
Molt bé! M’està agradant, aquest assessorament. De fet, mentre m’espero a entrar a Potichef, vull donar al meu reality domèstic un to social, i convidar-hi alguns pringats, encara més pringats que jo… D’aquells tan pallussos que totes les noies els deixen i són tan estúpidament ingenus que a la primera setmana d’estar amb una noia es tatuen el nom de la noia al cos pensant que serà per sempre. No en coneixerà pas cap, per casualitat?
Miri, em sembla que en conec un. El meu fill Miquel està en un moment que sembla que ha tocat fons, i no sap com treure’s el tautatge de la Samanta. Tingui el telèfon i truqui’l, que encara li anirà bé.
No sap fins a quin punt. El puc convertir en 48 hores en l’imbècil més seguit de les xarxes. I potser aconseguir que la Samanta es faci presidenta del seu club de fans.