Bona tarda, sr….. .Sóc la Lupe, presidenta i fundadora del PCR, Partit de les Croquetes Rebossades. Com vostè sap, estem a la fase final de la selecció del nostre candidat a l’alcaldia. Ha estat triat per aquest càsting després d’un procés rigorós de recerca de persones en tot el nostre districte. Buscàvem persones disposades a fer dels principis croquetes, i de les croquetes, argument electoral. Està preparat per l’entrevista?
No ho sé...
No respongui encara! és important que li acabi de donar les indicacions clau per a aquesta entrevista.
M’espero, doncs...
Estem buscant l'últim candidat que ens falta, i podria ser vostè. El candidat que ens falta hauria de caure bé bé a tothom, encaixar amb totes les tendències de vot… Per això hem pensat en vostè.
Bé…
Calli, que encara no li he donat la paraula. Vostè s’ha de preguntar, i què busca la gent? Si li ho pregunto, vostè què respon?
Ara mateix no li sabria dir.
Exacte, la gent no en té ni fava del que busca. Aquesta és precisament la gràcia. Fins ara hem allistat candidats amb un tret tan marcadament diferencial que els fa irresistibles per a un sector social. Posicionament, en diuen. Quan la gent està ociosa i avorrida, el que necessita són persones peculiars o molt particulars amb qui es puguin emmirallar. I miri, ja tenim 15 llocs de la llista coberts amb tota mena de reclams personals: minoritzat de raça amb traça en els jocs de rol, jugador d’escacs que va fer totes les peces amb els filferros de les tapes de cava, trapezista que s’ha tret un doctorat, una persona amb diversitat funcional que sap explicar acudits boníssims, una víctima professional que sembla sortida de la família de Pascual Duarte, un transplantat multiorgànic, una feminista nata que es presenta com feminista crema (una cosa molt trendy), un conductor d’autobusos que parla 87 idiomes, una companya que va guanyar una vegada el campionat internacional de croquetes de pollastre, una representant d’una minoria religiosa… Com pot veure, estem ben assortits.
Ja ho pot ben dir, però em sembla que jo no encaixo en aquest grup.
En efecte! Per això és aquí avui. A la nostra llista hi falta punch. Un ingredient que ens aglutini la massa. Després de pensar-hi molt, hem vist que el que ens faltava era una persona fastigosament normal. Que passi desapercebuda, però que alhora doni un to de normalitat, de seny, a la candidatura. Desesperadament insípida però resultona. La meva pregunta és: vostè es definiria com una persona normal?
Què vol dir?
Vull dir normal, normal. Sense arestes, sense addiccions per superar, sense ambicions per assolir, sense somnis per realitzar… res, una persona gris, amb una infantesa raonablement feliç però sense viatge a Eurodisney, algú que sàpiga portar corbates que estan a punt de passar de moda, com la que porta avui, per cert, cursi a matar… que faci servir un llenguatge estàndard, incapaç de ferir de paraula al contrincant més agressiu…
A veure, tinc dues carreres, una de polítiques públiques i una altra de dret, i m’he especialitzat en un màster per a gestors de govern local…
Freni freni, no li estic preguntat pels seus estudis, que si ens centrem amb els seus estudis de ben segur que semblarà que volem excloure cinquanta minories, i això no interessa. En el nostre partit, el PCR, no ens interessa què hagis estudiat, sinó quina sensació pots produir en el públic. La capacitació és un tema de la política d’abans. Ara ens interessa l’impacte sobre el votant. Li refaig la pregunta: alguna vegada ha impressionat a algú?
M’està fent dubtar.
Està bé dubtar. M’agrada. Anoto: no sap si és normal o no. Es considera brillant en algun aspecte de la seva vida que no siguin els estudis que ja hem quedat que no en pot parlar?
No ho sé, la veritat. I en els estudis tampoc em considero brillant, que vaig treure aprovats.
Fantàstic fantàstic, es ven tant malament que vostè seria incapaç de vendre caramels a la porta d’una escola. Anem bé. Una altra pregunta: ha fracassat rematadament en algun moment de la vida?
No. Només una vegada vaig suspendre el teòric de conduir.
M’agrada. Anoto: incapaç de protagonitzar una història de superació. Bé, bé!!Aficions?
La meva dona diu que sóc rematadament avorrit. De fet, ha estat ella qui m’ha animat a apuntar-me als càstings: diu que des que estic prejubilat que no faig res de bo per casa. Aquesta tarda vaig al càsting de Masterchef. Un dia la vaig sentir dient a una amiga seva al mòbil que o m’arrencava del sofà, o es divorciaria.
Veu com anem bé? No ha triomfat ni a fora ni a dins! Els seus fills miren la manera d’aixecar-se de taula perquè no us teniu res a dir?
Ara que ho diu, sí en realitat no em tenen per gaire res.
mmmm… continuï. El seu nom, per cert, que no li he preguntat?
Iscle Pratdemollons.
Massa complicat aquest nom; a partir de la setmana que ve, si la maquilladora li pot dissimular la marca del front, es dirà Jordi Garcia.
Entesos. Mai no he fet cap estridència. No he estat mai en una xarxa social.
Fantàstic! Per això és tan normalet! A les xarxes fins i tot els normals fan coses rares, i deixen de ser normals. Ja m’havien dit que vostè era avorridot, però realment el que veig és un diamant en brut. Si no fos perquè busquem un normalet, ja feria mitja hora que l’hagués despatxat. Se m’estan tancant les parpelles de son, amb vostè aquí davant. Se n’adona que ja no se’n troben, com vostè? Ja ho sap, si es canvia el nom i s’esborra tots aquests estudis, la feina és seva.
Però aleshores, si em canvio el nom no deixaria de ser normal?
El que vostè sigui, a nosaltres ens és igual. La impressió que doni, és el que compta! Si està disposat a continuar fent de normal, el càrrec és seu.
Comments
No posts