L'escalada dels efectes secundaris
La cursa imparable d'acumular informació fins a ignorar-ho tot
Hola Paqui, com estàs? Et truco perquè necessito que algú m’escolti de veritat; la Samanta m’ha deixat.
Caram Miquel, m’agafes a Madrid. No la coneixia, la Samanta.
Res, la història és llarga, i a més ma mare n’ha acabat fent befa. Em sento dins d’una gàbia emocional i ella, com sempre amb tot el que em passa, diu que no n’hi ha per tant. Però a mi aquesta trencadissa emocional m’està deixant molts efectes secundaris...
Doncs sí que n’hi ha per tant, sí. Vigila que això dels efectes secundaris no és cap broma, Miquel. Ves amb compte. Aquí a Madrid he reflexionat força sobre els efectes secundaris de les vacunes, del coronavirus i de la conspiració en la qual ens fan viure i he arribat a conclusions del tot sorprenents.
Així eres tu, no, la que va sortir a la portada d’El País l’altre dia, en la notícia sobre la movida madrilenya en temps de la covid? Com que la foto era nocturna, no n’estava segur del tot. No se’t veia reflexionant, precisament...
Bé, sí, era jo mateixa, amb un alcohol en sang que si m’acosten un llumí em podria haver consumit com una teia. Com una cafetera, però amb més energia que mai. Diuen que in vino veritas, i la veritat és que en pocs mesos he passat per unes experiències vitals que no m’ho hauria pensat mai. He evolucionat molt, Miquel.
Sincerament, Paqui: trobo que ja no tens edat per estar fent bretolades per la nit madrilenya, així, en plena pandèmia, i sense mascareta. Et recordava d’una altra manera… Fa uns mesos l’Arcadi em va trucar preocupat perquè segons ell t’estaves tornant una maniàtica de la neteja, que ensumaves la presència del virus per tots els racons de la casa…
Sí, a veure, primer vaig cometre l’error de prendre-m’ho tot massa al peu de la lletra. Vaig entrar en això de la pandèmia amb molt mal peu. Distància mans mascareta… i gel, i xubasquero, i sociopatia funcional. Buff, llegia les notícies dels diaris i em semblaven prospectes de medicaments. Quan veia l’Arcadi mossegant una pera que no fes pudor de lleixiu, li clavava unes bronques que ressonaven al pati de veïns! I això que ell com a professor que és tampoc estar gaire acostumat que li toquin la cresta.
Però com és que vas acabar torrada arrambant fanals al barrio de Salamanca? Aquest canvi tan sobtat no l’entenc, Paqui.
Rai, tot té a veure amb els efectes secundaris de la meva obsessió per evitar justament tots els efectes secundaris. Al principi de la pandèmia m’ho vaig creure tot, Miquel. Feia cas de la tele, i procurava seguir totes les indicacions i mesures. Ho feia tot tan fil per randa, que al final en vaig quedar una mica tipa. Perquè ens entenguem: això de pulveritzar la cabellera dels fills amb alcohol de 70 graus cansa, la veritat.
I vas passar de fer la permanent als fills a fugir a Madrid?
No, Miquel, no va ser tan sobtat. Tu coneixes la Lupe, oi? La Lupe que va muntar el casal social de xamanisme al barri.
I tant que la conec! La Lupe sempre ha sigut una mica especial, per dir-ho d’alguna manera suau.
Doncs és molt amiga meva, que ho sàpigues. Molt bona nena. Em va veure tan superada, que em va convidar a una sessió gratuïta sobre la pandèmia i el nou ordre mundial, impartida pel Dr. Copra, el xaman que s’encarrega de les meditacions i del ioga per a principiants.
I què et van dir?
Que tot el que ens passa és mental.
Tot tot? també la Covid?
Sí, la Covid, l’alcohol de 70 graus i el gel de mans que empastifa els mostradors.
Vaja, acabes de dir algunes coses que em sembla que són ben físiques i bastant incontestables.
Això és perquè encara estàs sota els efectes secundaris de les notícies. Has de sortir del ramat, com aconsella el xaman del casal. La Lupe, ja feia setmanes que em deia que l’alcohol tenia més efectes secundaris que el propi virus...I és clar, ho van explicar tan i tan bé en aquell local, i amb musiqueta de fons, que em vaig sentir alliberada: ja no calia refregar tantes coses per l’encimera, n’hi havia prou amb repetir uns mantres i fer peticions a l’univers respirant profundament.
A la mandra li diuen alliberament, ara?
Sí, de fet el mantra em va anar molt bé, perquè el meu problema de sempre és la mandra, ja ho saps: quina necessitat hi ha de pensar tant les coses quan tens experts que t’ho simplifiquen i, a més, et fan sentir intel·ligent, com una persona escollida… No tothom pot sortir del ramat i abraçar la il·luminació!
Tant et va afectar, la conferència? Ara bé, escoltar xamans també deu tenir efectes secundaris, no? D’aquí això de Madrid?
A veure, no va ser tant de cop, més aviat gradual. Vaig capgirar la dieta dels nens i vaig reorganitzar els mobles perquè agafessin una disposició feng-shui, tu ja m’entens...
...una mandrosa motivada, vaja...
...I no vaig parar d’anar a sessions fins a completar el màster en negacionisme avançat i connectar-me amb un parell de guies. Una abraçada a temps ofega el virus i encén l’amor, Miquel… però bé, al final també vaig deixar de seguir el xaman.
Com, vas abandonar el xaman?
Sí: vaig quedar tipa de conspiracions i negacionisme. Primer penses que ho saps tot, després que no saps res i al final arribes a la conclusió que la vida són tres dies, i que no ens hem de complicar tant. Això de ser progre i espiritual tot el dia cansa, Miquel. Ser obedient és molt cansat, però anar tot el dia d'alternativa, encara més. I la incertesa de la Covid… què vols que et digui, jo tolero millor la mentida que la incertesa. I és clar, també aquest convenciment té el seu efecte secundari. Havia de ser coherent amb l’ensemenfotisme: vaig fer un cop de cap i vaig anar a Madrid a fer una trobada antitot, anti Covid, anti efectes, anti Ibex, anti tot. Així, de cop, sense ni passar per una assamblea de la CUP.
Pel que veig, els efectes secundaris de seguir a xamans no estan gens malament…
Mira, he anat evolucionant. Va ser posar el peu a Madrid i assistir a una concentració on vaig perdre la veu cridant “¡No somos cobayas!”, i ni sabia què estava dient. I minuts abans del moment de la foto d’El País, vaig fer aquest últim descobriment que et deia. Sí: a Madrid he descobert que el que em va de veritat no és el negacionisme… el que realment vull, en aquest moment de la vida, és anar de farra. I ja no em va vergonya reconèixer-ho. La Covid m’ha servit per veure que portava una vida massa avorrida.
Tot sigui per tal d’evitar tots els efectes secundaris, no, Paqui?
Això mateix.
I l’efecte secundari de tanta bestiesa, com l’afrontes?
Amb alcohol, fill, amb alcohol.
Bé, no t’he parlat de la Samanta, però m’has ajudat molt, la veritat.