Sí, hola fill, t’agafo en bon moment? com ha anat el dia? Escolta’m et truco perquè no sé què se n’ha fet d’en Bluff. He tornat de l’oficina per treure’l a passejar i no l’he trobat a la gàbia. Em sembla que s’ha escapat. Ens saps alguna cosa?
Mare, ja t’he dit que això de tenir els gossos en gàbies no és humà. Sou uns insensibles amb el patiment animal. Els gossos no estan fets per ser lligats!
Ai, Miquel, no em vinguis amb el teu sermoneig animalista. Jo a en Bluff mai no el deixaria. Saps que me l’estimo com si fos un fill meu. O sigui, com tu, posats a comparar. No sé quin problema tens amb les gàbies.
Per favor, mare, no comencem. A veure, no és la gàbia en si mateixa, és tota una manera de tractar els animals… quantes vegades he vist que el passejaves sense abric… feia molta pena, pobre Bluff. Potser no s’ha perdut, potser t’ha deixat. I ben fet que fa.
Miquel, que et penjo…
No, mare, ja paro. Què volies?
Com que els gossos tenen memòria, em preguntava si potser havia vingut a casa teva.
A casa meva? avui no és precisament el millor dia per venir a casa meva.
Què ha passat, Miquel?
Ahir la Samanta em va deixar. Em va dir que no podia més, que jo no li feia el pes, o alguna cosa per l’estil. Em vaig sentir com si no hagués superat el període de prova. Feia només dues setmanes que m’havia presentat a la seva germana com l’investigador que erradicaria la malària del planeta Terra. Fardant de xicot, vaja.
És que n’hi ha per fardar, de la feina que fas, fill meu. Treballar en un laboratori subvencionat per una ONG, investigant per al Tercer Món, té molt de mèrit. Podries estar en un altre laboratori i cobrar una pasta. Quan em comparo amb tu em sento una neocapitalista de manual. La Samanta és la professora de català aquella, oi?
No, no, la profe de català era la Nuri, la de fa un parell de mesos… La Nuri em va deixar perquè portàvem ja un mes i em va dir que no havíem estat capaços de generar complicitat en el dia a dia… Però és que la Samanta, abans de fer un cop de porta, em va escridassar dient-me: “Miquel, et deixo perquè ets un animal!”
Això et va dir? Quina poca-solta. Ara, que la propera vegada que convisquis amb una xicota tan directa m’avises. A CapsaBànkia no troben perfils de jovenetes que sàpiguen gestionar diplomàticament els conflictes.
Tu a lo teu… com ho veus això de la Samanta, m’haig de preocupar molt?
No donis tanta importància a això teu amb la Samanta.. ha estat un bluf! Parlant d’en Bluff, no saps pas on deu ser?
Mare, ni en moments com aquests no tens la sensibilitat per estalviar-te la brometa. Ja veig que t’importa molt poc que la Samanta m’hagi deixat…
A mi el que em sap greu és que en Bluff m’hagi deixat a mi, després de cinc anys ininterromputs de relació. A tu et deixen cada dues setmanes… vist així, és menys greu.
Mira mare, la teva relació amb els gossos és sempre llarga i profunda, perquè quan descobreixen com arribes a ser de bèstia, les bèsties que tens al voltant s’humanitzen. Tornant al tema: la Samanta era ovovegetariana i li costava dinar amb mi separats per una copa de vi i un bistec. Al final del dia, abans d’anar a dormir, calculava la seva petjada ecològica, i es feia un propòsit d’esmena per al dia següent. S’ho prenia tot molt seriosament. El nostre nexe d’unió era l’impacte humanitari de la meva feina… M’admirava. Em deia que per canviar el món es necessitaven persones com jo...
I quan es va fer malbé, la relació?
Quan em va venir a veure a la feina, i va veure la gàbia de conills.
Però li vas arribar a dir què fas exactament al laboratori? Digue’m que no vas ficar la pota com amb la Susanna, de fa mig any, o l’Ester, que em sembla que és una de les de l’any passat.
Mira mare, totes pregunten de tot, i també pregunten per la feina…
Hauries de ser més discret, Miquel. No sé, inventa’t alguna cosa: digues que només els mires de lluny, els conills, però que tu no hi experimentes directament. O bé pensa en una paraula comodí. Al banc tenim tot un diccionari de paraules alternatives. D’una família arruinada que no pot pagar la hipoteca i que la farem fora en diem un descobert. Si un crèdit té un tipus d’interès abusiu, diem que és un índex europeu. I així tot. Fill meu, si t’haguéssim portat a l’escola del teu pare, potser t’haurien ensenyat estratègies d’oratòria. Les coses es poden dir de moltes maneres. En el teu cas… Tu no experimentes amb conills, sinó que estableixes amb ells una transacció de tipus altruista, segons la qual ells fan una contribució inestimable al progrès de la humanitat, i a més a més no acaben al plat d’un restaurant de carretera. Malgrat els experiments, acaben tenint una mort digna! T’he convençut, no?
Mare, tants anys al banc t’estan afectant massa…
Miquel, si és molt fàcil. Veus com tracto jo al Bluff? doncs així és com NO pots tractar els conills. A la que t’encarinyes, tot es complica. A la propera relació que tinguis no parlis sota cap concepte dels conills del laboratori. Parla d’uns companys de feina que hi ha en un departament. Si et demanen que volen conèixer aquests companys, digues que no val la pena, perquè és un departament amb molta rotació. Les noies mediambientals com la Samanta estan més preparades a acceptar rotacions de persones que de conills. Ja saps, la rotació laboral és culpa del capitalisme salvatge, i tu no hi pots fer res. Si la rotació és de conills, aleshores estàs perdut. M’explico?
Mare, per a tu tot és molt fàcil, però quan va veure la gàbia de conills, la Samanta em va dir que allò era la gota que havia vessat el got. Que feia uns dies que em mirava de prop, i que m’havia trobat tota manera de defectes. Me’ls va fins i tot enumerar, i eren coses sense cap mena d’importància. M’havia estudiat tant per davant i pel darrere, que vaig sentir com si hagués estat experimentant amb mi. Se’m va quedar una cara de conill indefens, mare…
I no es va entendrir, en veure’t com un conill indefens?
Em va dir que em desitjava la mateixa sort que els “meus” conillets…
Vaja vaja, com les gasta la Samanta. Em comença a caure bé. Bé, com que encara ets viu, ajuda’m a trobar en Bluff. No sé pas què faria sense ell.
I això de la Samanta?
Res, no pateixis, una mica de diccionari alternatiu i un parell de visites al Dr. MacCigal·lero, si vols. Ja et puc passar el telèfon.
Passa-me’l, mare, perquè a la feina sóc feliç, però quan arribo al pis tinc la sensació d’entrar en una gàbia. Visc dins un laboratori mental de relacions malaguanyades que m’observen i em posen a prova.
En Bluff també el tinc en una gàbia, i no se’l veu pas tan trist com tu.
Mare, que ja t’he dit que això de tenir els gossos en gàbies no és humà...
Comments
No posts