Doctor MacCigal·lero? sóc el Miquel, fill de la Carme de CapsaBànkia. M’ha recomanat que el vingui a veure per si em pot ajudar amb un problema d’afectivitat greu. Bé, ella i el meu tatuador, en Blai Trau.
Home, la teva mare és una bona tia. La vaig anar a veure al banc l’altre dia queixant-me que em treia clients, i no només em va donar la raó, sinó que ja ha començat a canviar d’estratègia. I aquest tatuador que dius també el conec: me’l va recomanar l’Andrew Casals. Ja saps que és client meu, no, l’influencer Andrew Casals? Fa quinze anys, en Blai em va pintar un símbol de dòlar a la natja dreta. I bé, doncs, què et porta a la meva consulta, noi?
Que estic fet un embolic. La Samanta m’ha deixat, i la Nuri ja em va deixar unes setmanes enrere. I abans de la Nuri, ho vaig deixar estar també amb la Carlota,... però no es pensi que vaig canviant de parella perquè el que m’agrada és anar de flor en flor! El problema és que visc dins d’una gàbia emocional. Encadeno fracassos sentimentals i no els he superat encara, els sento ben vius, a flor de pell.
Miquel, has d’entendre que el fracàs forma part de la vida. És un aprenentatge. No tothom té la sort que he tingut jo. La vida que he portat, plena d’encerts, és la conseqüència lògica d’haver amassat tanta saviesa des de ben jove... En el meu rànquing de fracassos, només n’hi ha un, de ben valuós, ha ha ha! Com et deia, el fracàs és una font d’aprenentatge. Si ets capaç d’aprendre del fracàs, la vida no et deixarà marques.
Que no deixa marques, diu? i què en faig dels tatuatges?
Què hi tenen a veure, els tatuatges, amb els teus fracasos emocionals?
Que què tenen a veure, doctor? Jo quan començo amb una noia, vull que sigui per sempre, per sempre! Però les noies que trobo són de les que no es volen casar. Estan en contra de l’amor romàntic i de no sé quantes coses més. Però jo, en canvi, quan m’enamoro, vull que l’amor sigui per sempre, que quedi constància del que sento, que em deixi marca, que em marqui per sempre…
I què fas perquè et deixi tanta marca, jove?
Amb la primera noia vaig veure clar que una de les maneres de consolidar la nostra relació era tatuar-me el nom de la meva parella. No sé si ella ho va fer, però jo sí. Vaig demanar a en Blai que em fes un preciós “t’estimo, Carlota” en l’avantbraç esquerre, a dues tintes.
El puc veure?
Sí, miri. Ni rastre, oi?: quan les coses van anar maldades, li vaig demanar a en Blai que m’ho tapés amb aquesta preciosa serp oriental a quatre tintes; De la Carlota només queda una part de la llengua de la serp, ho veu? Això abans era la “l”. De fet, abans de marxar del pis amb un bon cop de porta, em va fer un bon llagot!
Trobo que t’ha fet un bon dibuix. No veig que sigui problema, doncs.
Si fos només la Carlota... van anar venint les altres. Així, quan va caducar el “Per sempre, Nuri” de la cuixa dreta, ho vam aconseguir tapar amb “Per sempre, Numismàtica”: és cert que tota la vida m’ha agradat col·leccionar monedes, encara que no sé si tant com per tatuar-m’ho. Però ara ja és impossible: què faig amb “La Samanta m’encanta” que duc per tota l’esquena? El tatuador s’ha plantat. M’ha dit que no m’hi vol fer res. Que miri d’enamorar-me d’una Samanta diferent, o bé que ho torni a intentar amb la mateixa. Les meves creacions són per sempre, em va dir!
Home, té sentit que en Blai ja n’estigui una mica tip…
I el més fotut de tot, és que quan em dutxo i em miro al mirall, veig coses que estan allà només per ocultar els fracassos del passat, però que no m’aporten gaire res a la meva vida actual, diuen molt poc de mi. Ja no sé ni qui sóc. Em miro al mirall i no em reconec.
I quan mires el mirall, què t’hi esperes trobar?
Doncs m’hi vull trobar un noi atractiu, fresc, amb ganes de menjar-se el món i de començar de zero… Però després clavo la mirada en els dibuixos forçats d’en Blai i noto que no són dibuixos, sinó ferides: veig que m’estic fent gran, però no més savi… doctor, què puc fer?
Ja sé què pots fer: tatua’t alguna cosa que realment sigui per sempre.
Per exemple...
Per exemple: “soc un fracassat sentimental”.
Bé, no sé si és el recurs més animant. No té cap més proposta, doctor?
“Cada amor tatua l’ànima”
Aquest ja m’agrada més. Alguna altra opció, més pràctica?
mmm, sí, Miquel, ja el tinc: “Si tens l’ànima deprimida, truca al Dr. MacCigal·lero de seguida, núm...”
Veig que no perd passada per fer negoci, doctor. En això vostè no ha canviat, eh? Per això té el dòlar tatuat a la natja? M’està dient que els diners són més perdurables que l’amor, oi? Potser té raó…
Bé, de fet, no t’estic dient pas això exactament…
Què vol dir, doctor?
Doncs vull dir que el dòlar va ser el primer encàrrec que en Blai va rebre d’ocultar un amor fallit, fa més d’una dècada. A la natja esquerra jo hi portava un “Lupe, tu sí que vals!”
Un amor de joventut, Miquel, un amor de joventut…
Potser l’amor l’única cosa que realment mereix tatuar és el nostre cor.
És que, tant si vols com si no, el cor queda tatuat. Però no es veu a simple vista. En canvi, Miquel, deixa de deixar-te la pell amb els amors, fes-me cas. Com a teràpia, et recomano un nou hobbie, que fa temps que practico.
Quin?
Tatuar la ciutat. És a dir: omplir-la de grafittis. Empastifar les parets de tota la nostra ràbia existencial. Ho faig tres cops per setmana, al capvespre, quan no em veu ningú, amb un passamuntanyes. El cor esberlat que hi ha a la paret lateral del club de xamanisme era meu. L’emprenyada va ser meva quan vaig veure que la setmana passada un grafiter m’hi havia empastifat un dòlar. Segur que ho ha fet la Lupe. Els primers amors sempre deixen molta marca.